LA INTERACCIÓ I L'ÈTICA DELS NENS PETITS

El títol La interacció i l’ètica dels nens petits correspon a un article de Jytte Hare, Marianne Nielsen i Ulla Liberg publicat a la Revista Infància número 179. En ell es dóna a conèixer un projecte inspirat, en gran mesura, en les investigacions d’Eva Johansson en el qual les educadores de la Fredskovhellet Vuggestue de Dinamarca fan un treball d’observació i reflexió per modificar la seva pràctica educativa, sobretot pel que fa a la resolució de conflictes.

El que es pretén (i considero que s’aconsegueix) és modificar la visió que es té dels infants quant a la ètica innata que aquests posseeixen, però que en moltes ocasions els adults no sabem veure. Els infants de l’escola bressol ja tenen capacitat de lluitar pels seus drets, però també són capaços de lluitar pels dels altres. Però què passa quan els propis drets xoquen amb els dels altres? Què passa quan dos infants volen el mateix objecte, per exemple? Aquí és on apareixen els tan habituals conflictes que ens semblen tant difícils de resoldre de manera assertiva, al manco a mi. Però cal que nosaltres, els adults, els resolem? Aquesta lectura m’ha aportat un nou punt de vista, ja que m’ha fet veure que a vegades nosaltres ens precipitem en intervenir. Mentre llegia els exemples exposats en aquest article, m’ha vingut al cap una situació d’aula que vaig viure fa un parell de setmanes entre dos infants del grup classe on faig les pràctiques. Per explicar-vos-la, utilitzaré noms ficticis: en Joan i en Toni (noms poc originals, però molt recurrents en aquests casos).

En Joan passejava pel pati amb un carret de compra de color blau, i en Toni segurament  va sentir la temptació de fer-se amb aquell carret. El més habitual hagués estat que en Toni, que generalment aconsegueix el que vol sense que massa companys oposin resistència, hagués anat on hi havia en Joan i li hagués pres el carret de les mans sense més miraments. Però vaig veure com en Toni es dirigia a una altra zona del pati on hi havia un carret igual però de color rosa i el va agafar. Es va acostar ben decidit, el va posar davant en Joan, i va prendre el carret blau de les mans del company. Jo era just allà devora i vaig ser testimoni de tota la situació, pel que de seguida vaig anar a intervenir dient a en Toni que el carret blau el tenia en Joan i que no el podia agafar sense permís, però la meva sorpresa va ser veure que en Joan somreia i agafant el carret rosa ben fort començava a córrer darrera en Toni. Per tant, vaig quedar callada i els vaig observar meravellada. En Toni havia descobert una nova estratègia per aconseguir el que volia! Sé que no és la millor manera ni la més correcta, però en Joan es va mostrar satisfet, i al cap i a la fi, aquesta “negociació” va funcionar, i és molt millor que prendre un objecte a un altre per la força sense més. Al manco en aquest cas, en Toni va tenir la delicadesa d’obsequiar al seu company amb un objecte similar al que li anava a prendre. Però perquè ho va fer si ell podia haver pres el carret a l’altre infant i anar-se’n? Va ser per por a que les educadores li féssim tornar el carret a en Joan? O perquè ja comença a ser conscient que els altres també tenen drets? Després de la lectura d’aquest article considero que possiblement aquesta va ser una primera passa per compaginar els drets propis amb els dels altres.

Però aquí m’assalta un altre dubte. En Toni ho ha après de manera innata? O ho ha après perquè les educadores, des de fora, li hem fet veure que no està bé prendre les coses als altres? Suposo que és una confluència de les dues, de les devolucions que ell va rebent de l’entorn, però també de la capacitat que va desenvolupant de posar-se al lloc dels altres quant a drets i sentiments es refereix.

A l’aula, però, no totes les situacions de conflicte tenen tant fàcil resolució, pel que en moltes ocasions les educadores hem d’intervenir. Però com ha de ser la nostra intervenció? He de dir que aquest article m’ha arribat a les mans en el millor moment, ja que fa dies que m’estic plantejant aquesta qüestió perquè no m’agrada resoldre-ho jo des de fora i de manera imperativa, pel que aquesta experiència danesa m’aporta una nova eina: un diàleg respectuós i reflexiu amb els infants implicats que suggereix solucions (no dóna una única solució). Aquest diàleg reflexiu els ha d’ajudar a aprendre a regular les seves actuacions envers els altres de manera interna, no per imposicions externes que ells, en ocasions, segurament no poden entendre. Potser aquesta manera de gestionar els conflictes donarà resultats a més llarg termini, però considero que els resultats seran molt més significatius i duradors en el temps. 

_______________________________________________________________________
Amb aquesta tasca he treballat la competència 1.4 perquè he pogut relacionar els aprenentatges teòrics (en aquest cas de la lectura) amb les experiències que visc a l'aula, però per fer-ho primer he hagut d'identificar i  valorar les meves pròpies creences i concepcions, pel que també he treballat la 2.2. A partir de la descripció de la meva experiència contrastada amb la teoria, he elaborat hipòtesis de perquè passa un fet concret, pel que també he treballat la competència 4.3.