EL CAS DE NA SUSANA

Aquest és un cas d’un conflicte en que, suposadament, un infant ha fet mal a un altre. La mestra es centra en consolar a l’infant que sembla que ha patit el mal, preocupant-se pel seu benestar i no renyant al que presumptament ha agredit, però sí assegurant-se que ell veu com ella consola al company. Després, xerra del que ha passat amb l’infant que ha fet mal a l’altre, i finalment aquest demana perdó a l’altre fillet. 

Inicialment, quan he acabat de llegir el cas, he valorat l’actuació de la mestra molt positivament, ja que he pensat que la mestra aconsegueix no centrar l’atenció en l’infant que ha pegat, sinó en el que suposadament ha estat agredit. Això he pensat que facilitarà que l’infant agressor no repeteixi la conducta amb la intenció de rebre l’atenció de la mestra (en molts casos pot passar), i també que se’n adoni que ha actuat de manera inadequada, fent mal a un company. A part, he considerat que aconsegueix resoldre la situació mitjançant l’afecte i el diàleg, en comptes de mitjançant el càstig.

Però després d’aquesta valoració inicial, quan ho hem posat en comú amb els altres companys, me’n ha adonat que potser el conflicte no ha esdevingut així com l’infant que plora ho ha comunicat a la mestra, pel que aquesta es pot haver precipitat emetent el seu judici.

Per altra banda, i després d’escoltar algunes reflexions de la nostra professora, ja no veig tant positiu que el conflicte s’hagi resolt mitjançant l’afecte i el diàleg. És a dir, sí que penso que les coses s’han de resoldre parlant, però si ens posem en el lloc dels infants, potser ni un ni altre (encara que hagi passat així com la mestra ho interpreta) estan disposats ni preparats per demanar-se perdó o perdonar, i tancar el tema tant aviat. A part, jo també penso que a segons quines edats els infants demanen perdó perquè saben que això és el que s’espera d’ells, però poden no saber ni que significa, i si ho saben, poden no voler-ne demanar, ja que potser ells no senten la necessitat de fer-ho. I al que se li demana (a l’agredit) pot no estar disposat a acceptar les disculpes, ja que quan ens sentim dolguts, generalment necessitem un temps per calmar-nos i després poder perdonar, i els infants no són una excepció. 
 

Referent a les creences que demostra la mestra, penso que són que l’infant que plora és qui ha rebut el mal, però pot no haver estat així, o encara que ho hagi estat, potser ell abans també havia fet alguna cosa malament (això no vol dir que mereixi que li peguin, però no sabem què ha passat realment). La mestra també demostra que el càstig no és una bona manera de resoldre les coses, però potser el “xantatge emocional” que exerceix sobre l’infant presumptament agressor pot ser inclús més dolorós. I també dedueixo que per aquesta mestra és molt important resoldre els conflictes el més prest possible, i que demanant perdó és com aquests es resolen.

En aquest cas, sobretot pel que fa a resoldre les coses prest i mitjançant el perdó, penso que la seva experiència com a mare pot influir en aquest fet. Jo som mare i sempre m’ha costat veure baralles entre les meves filles. Penso que a les mares no ens agrada veure com les persones que més estimem es fan mal la una a l’altra, motiu pel qual podem no donar el temps necessari per resoldre realment les situacions, i tendim a intervenir de manera precipitada i induint als implicats a demanar perdó de seguida, encara que aquests no sàpiguen perquè ho fan ni per a què serveix, però sí que veuen que els adults es mostren satisfets. 

Ara que estic fent les practiques a EI2, els conflictes entre infants són freqüents. Gairebé cada dia hi sol haver casos de mossegades, pessics, tocs, ... i si la mestra o jo sentim que un infant plora però no hem vist què ha passat, ens hi acostem i li demanem que li passa mentre el consolem. Si hi ha companys al seu costat (el més probable és que algun d’ells hagi estat qui li hagi fet mal) també els ho demanem a ells: que sabeu que li passa, a n’en Joan? Què sabeu perquè plora? El seu nivell de llenguatge encara és molt pobre, però en moltes ocasions t’ho demostren amb gestos o assenyalant, i si l’infant que explica que ha passat no és l’agressor, demanem a l’agressor si és veritat. Maria, que li has donat un mos, a en Joan? Si diu que si, li diem que açò no ho ha de fer perquè fa mal, que en Joan està molt trist. La meva tutora els diu que han de demanar perdó (no ho demanen perquè encara no xerren prou) i, generalment, fa que es donin una abraçada o una besada. Si hi intervinc jo (després de la classe en la que vàrem tractar aquest tema) no els incito a demanar perdó ni a fer-se una abraçada, ja que per norma general, l’infant agredit quan veu que l’altre infant se li acosta (encara que sigui per fer-li una abraçada) es posa tens. Així, sí que els dic que no ho han de fer perquè no ens podem fer mal, però ho deixo aquí.

Si un infant repeteix la mateixa acció o fa mal als altres repetidament en un mateix dia i ja se l’ha avisat que no ho ha de fer, quan ho tornem veure el fem seure una estona a una cadira. La meva tutora ho fa així, i jo ho he fet alguna vegada, tot i que no m’agrada perquè no veig resultats i perquè penso que aquesta no és la millor solució, però ara mateix encara no puc oferir alternatives. 

_______________________________________________________________________
Amb aquesta tasca he treballat la competència 1.2 perquè he hagut de reflexionar i plantejar-me quins elemenents i actuacions per part del mestre davant un conflicte porten a una bona actuació professional, i per fer-ho he contrastat la teoria amb la pràctica del cas, però també amb la pràctica que visc a la meva aula, treballant així la 1.4. Per altra banda, aquest contrast també s'ha donat entre la pràctica i les meves creences, pel que també he treballat la competència 2.2.